Open top menu
Què és la tos de gossera?


La tos de gossera, o traqueobronquitis infecciosa, és una enfermetat que afecta al sistema respiratori de l'animal. Pot afectar el gos a qualsevol edat, però els cadells i gossos joves són més susceptibles d'agafar-la.




Aquesta malaltia rep aquest nom perquè es transmet, sobretot, quan hi ha vàrios gossos junts, com és a les gosseres, residències, refugis... La transmissió és via àeria.

No és una enfermetat realment greu i té tractament, però sempre s'ha de vigilar el grau de l'enfermetat. És com una grip per nosaltres, per dir-ho d'alguna manera. Si es fa el repòs adequat i es tracta bé, marxa i no hi ha cap perill.





A vegades, la tos de gossera, desapareix sense cap tractament, però d'altres necessita medicació, cosa que ha de valorar el veterinari. El que sí s'ha de fer per evitar-la, és vacunar.

Els símptomes són tos seca, pujada de temperatura, pèrdua de la gana... No sempre apareixen tots els símptomes, per això. És una inflamació de la tràquea, així que la tos és persistent, com si anéssin a treure alguna cosa al tossir, però no poguéssin.






Vigileu també que el seu llitet sempre estigui sec, que si el renteu a l'hivern no pateixi la humitat massa estona, els canvis de temperatura... Com he dit abans, imagineu una grip en vosaltres i què és el que feu per no encostipar-vos.

Que la enfermetat no sigui greu no vol dir que no li fem cas, ja que pot derivar en una pneumònia si no té el tractament adequat, i llavors sí que pot acabar malament. No us alarmeu si la contrau i seguiu les indicacions del veterinari perquè només es tracti de tos i tot anirà bé.




 


Més
Hayko t'enamora


Hayko és un cadell de 5 mesos, un Boyero de Berna preciós, carinyós i molt juganer. Quan dic que t'enamora, és que ho fa... A nosaltres i als gossos amb els que coincideix! Ja l'hem cuidat quatre cops i a finals d'agost potser torna. I encantats que estem!




El primer cop que va venir va ser per Sant Joan. Ignorava completament les petards i es va portar molt bé, tot i que perseguia a Messi per jugar constantement, i l'altre no volia!

Va tornar el cap de setmana següent, amb el Coco. I allò va ser amor a primera vista. No es separaven, jugaven, es feien mil petons... A la nit estaven esgotats.




La veritat és que Hayko es porta bé amb qualsevol gos que estigui. Sempre voldrà jugar. Té una tècnica per ser acceptat. Al principi, si l'ignoren i s'estiren sense fer-li gaire cas, ell també s'estira just davant de l'altre gos, pota amb pota i morro amb morro. I se'ls mira. Va fent copets amb la pota... fins que l'altre es rendeix als seus encants. I arriba el terratrèmol!




Es desperta sempre content, movent la cua com un boig i ve a fer-te festes. Sempre que desperta! T'has de preparar pels seus cops de cua i els seus petons emocionats.

Hem anat a prendre un cafè a una terrassa més d'un cop, amb ell. I, normalment, s'estira al teu costat i es porta molt bé. Pateix la calor i a la mínima que hi ha una pausa, el trobes estirat.




Et té present en tot moment i si el parles amb una mica de carinyo, el trobes al teu costat.

Al principi no sabia baixar escales i aquí ho ha de fer per anar al jardí. El primer dia el vaig baixar en braços uns tres cops (estirar d'ell em feia patir perquè es clavava a terra) fins que em vaig quedar al jardí i ell va pujar. Al veure que jo no pujava, va baixar a buscar-me. Solucionat! I quines festes li vaig fer!




S'ha d'anar amb compte amb l'aigua i Hayko. Obres una font del carrer perquè begui? Fica el cap. Obres la mànega? Fica el cap. Sempre el veus xop i feliç, tot tacat. I després vas tu! Perquè, és clar, t'ha d'agraïr que li has donat aigua...




El seu últim enamorat ha estat el Sete, el Boxer. Han passat dos dies jugant i mimant-se sense parar. També hi havia més gossos, però la relació entre ells era diferent. Suposo que per mida, tot i tenir 5 mesos, es veien més compenetrats. Fins que Sete es cansava, perquè Hayko poc descans té!




Això sí, Hayko ha d'estar amb gossos pacients o juganers com ell, perquè mai accepta un "no" per resposta. Els borda, dona clatellots i plora a l'oïda fins que li fan cas, o el separo perquè veig que l'altre comença a estar fart. I és igual que rebi un grunyit. Ell ha de triomfar i pot ser realment insistent.




No sé si a vosaltres, en foto, us ha arribat a enamorar una mica, però aquí ja ens hem perdut a la seva mirada i esperem que torni aviat.



Més
El canvi de pèl en gossos


Suposo que la majoria de vosaltres ja porteu un temps patint boles de pèl per casa, davant el canvi que fan els gossos. Sobretot a la primavera i a la tardor. Ara és época de canvi, amb la calor que ha vingut! Tot i que els gossos urbans, que viuen a casa i tenen aire acondicionat i calefacció, al no patir els canvis de temperatura naturals, poden mudar durant tot l'any. Ells tenen pèl per la calor i pèl pel fred. Per això el que ja vaig comentar sobre posar roba al gos (humanitzar-lo) no és adequat per ells.




La frase "rentar poc, raspallar molt" és molt encertada. Rentar el gos un cop al mes és suficient, però és bo raspallar-lo a diari. Rentar l'animal contínuament pot irritar la seva pell i treure-li les defenses naturals que ell té de protecció. Sempre s'ha de rentar el gos amb un producte adequat per ell, no amb qualsevol xampú. I abans de la rentada, s'ha de respatllar.




Per treure-li pèl, a vegades és bo mullar una mica el raspall abans i fer-li passades curtes i enèrgiques (sense passar-nos, que el podem fer mal), més que passades llargues, en la direcció del pèl. Abans de mullar el raspall, feu una passada general per si té nusos, ja que si es mullen serà molt més difícil.




No hi ha manera d'evitar que perdin pèl (a no ser que el pelis i no és bo fer-ho completament ja que exposes la seva pell sense la protecció natural que tenen). Si tens al·lèrgia al pèl del gos, l'hauries de raspallar a l'exterior, sempre recollint les boles que treus, ja que la caspa que surt quan ho fas pot provocar més al·lèrgia. I si no tens, igualment és aconsellable perquè no s'escampin per tota la casa.




Per molt us us molesti el pèl, hi ha gossos que no és bo pelar-los completament o patiran cremades o irritacions de pèl. Consulteu sempre abans de demanar una bona rapada.
Més
Etna no pot estar sola


Em va escriure una parella explicant-me que tenien una gossa, Etna, que mai podia estar sola a causa de la seva ansietat per separació. Això els lligava molt i, a banda de la feina, no feien gairebé res més. Es tracta d'una Pastor Alemany, adoptada d'una associació de rescat, que no se'n refia gaire de ningú, i molt menys dels homes. Sempre atenta a tot el que passa al seu voltant, desconfiada.




És una gossa preciosa i accepta carícies i petons en tot moment. És bona i té ganes d'estar bé. Quan t'aixeques et segueix, quan la crides et mira, sense saber ben bé què fer.

Vam fer un dia de prova i va coincidir amb el Messi, tot i que ell, al veure que ella no estava per festes, la va deixar bastant en pau.




Etna es va estirar a la porta i udolava esperant els seus amos. Amb les hores, es va anar relaxant i va veure que no passava res, que nosaltres respectariem el seu espai i només estàvem allà per acompanyar-la fins la tornada de qui ella esperava.




A la nit va sopar bé, més relaxada, i vam dormir tots quatre junts sense cap problema. Ni un udol, ni un plor.

Al matí següent va venir directe al sofà mentre prenia el cafè i es va estirar al meu costat. Me la vaig mirar contenta i vaig esmorzar amb Messi a l'esquerra i Etna a la dreta.




El cap de setmana següent jo tenia a l'Hayko i el Coco, i la vam veure per passejar, ja que la va cuidar una companya perquè l'Hayko no l'hagués deixat en pau... Coco la va enamorar perquè el perseguia i intentava jugar amb ell. No sabia que la Etna fos tan divertida per jugar! Això és el que demostra que ella vol estar bé, que vol treure's aquesta ansietat de sobre i continuar endavant. Ara ja ha trobat una família que l'estima i que està fent tot el possible per estabilitzar-la. I, sempre que es pugui, ajudarem a que això passi.



Més
Parvovirus, enfermetat freqüent en cadells


La enfermetat de la parvo (o parvovirus canina) és molt més freqüent del que sembla i molts gossos moren per aquesta causa. Aquí us explico de què es tracta i els seus símptomes.

La parvo és molt contagiosa entre els gossos, sobretot en cadells menors de sis mesos, encara no vacunats contra ella. També en gossos adults no vacunats. Es tracta d'un virus que afecta al sistema gastrointestinal dels canins, que s'estén molt ràpid i pot matar l'animal en qüestió de 72 hores, o menys.




Es contagia a través de les defecacions o vòmits d'altres gossos que pateixen la malaltia. Només olorant, es poden contagiar. I el virus es transporta en sabates, corretges, roba, plats de menjar... Per aquest motiu la higiene de l'espai on es troba el cadell és essencial. Sempre hem de mantenir el lloc on està l'animal molt net, inclosa la nostra roba i calçat.

Els símptomes són la deshidratació, somnolència, defecacions amb sang, diarrea, apatiment... Com us he dit, la enfermetat és rapidíssima i s'ha d'ingressar el gos urgentment per poder intentar, per vía intravenosa, recuperar l'animal, però molts no ho aconsegueixen.




Tot i la higiene i l'atenció dispositada en l'animal, pot ser que agafi la parvo. Hi ha animals que no presenten símptomes i es recuperen, sobretot adults, però el més important és la vacunació contínua per evitar aquesta enfermetat tan difícil de passar.




Vaig tenir la mala sort que la meva gossa, Dana, es va contagiar quan era un cadell d'un mes (recordeu que la vaig trobar a una caixa amb 3 setmanes de vida). Ella dormia a una caixa, aïllada de tot, a l'habitació on jo dormia. Vaig tornar de la Protectora i vaig deixar les bàmbes a terra, cosa que mai feia. Ella mai sortia, encara no podia, però precisament aquella nit ho va fer per primer cop i quan vaig despertar no em cridava, no saltava, no es movia. El terra estava ple de defecacions i ella em mirava amb ulls tristos sense moure's. La vaig ingressar corrents, sabent que era parvovirosi, ho havia vist massa cops. Va estar ingressada tres dies, i la visitava cada un d'ells i la tenia en braços les hores que anava. I, es veu, això era l'únic que la feia reaccionar i moure's una mica. I es va salvar. Mai més vaig entrar res a l'habitació. Vaig confiar que ella encara no sortia de la caixa i va estar a punt de morir per culpa d'això.






He viscut moltes morts de parvo a la Protectora, molts gossos que no l'han pogut superar. Molts cadells. Hem de conèixer aquesta enfermetat i fer tot el possible per evitar que el nostre gos l'agafi, ja sigui desinfectant l'espai com amb la vacuna. I saber els símptomes potser us ajuda a vigilar més el vostre cadell i saber què pot passar. Lamentablement, no es pot fer gaire més.
Més
Coco, el labrador pacient


Em van demanar que cuidés de Coco, un labrador de 6 anys, dient-me que era molt bo i pacient amb altres gossos i demanant que l'anés a buscar a casa, a Barcelona. No ens vam poder conèixer abans, la primera trobada era a casa seva, i allà m'havia de fer una idea de com era. Em va rebre saltant i bordant d'alegria. Al cotxe es va portar fenomenal.




La meva por era que, en unes hores, arribaria l'Hayko a passar el cap de setmana, i ell encara és cadell. Hi ha gossos que es porten molt bé amb altres però un cadell pot ser molt pesat i juganer i passarien tres dies junts a totes hores. Tot i així, semblava massa bo com perquè hi hagués cap problema.




Van portar l'Hayko i vam observar la rebuda. Al principi, Hayko tenia una mica de por, potser el veia massa gran, i s'apartava de Coco quan el veia venir. Coco li movia la cua i intentava jugar amb ell. Només era qüestió de minuts que Hayko perdés la por i s'enamoressin. Perquè allò no podia ser res més que amor. Inseparables, incansables, jugant en tot moment, menjant-se a petons durant hores. Tot i així, vam haver de dormir per separat, perquè Coco, al no estar esterilitzat, intentava muntar a Hayko contínuament i la nit podia ser massa moguda!




Coco és carinyós i bo. Es fa amb tothom. Al jardí ho passa molt bé, tot i que esquiva l'aigua de la mànega quan la treiem per enganyar una mica la calor. Es col·loca a l'altre punta del jardí, movent la cua, però a distància, esperant que la soltem.




A casa es porta molt bé i és molt obedient. Quan a vegades renyiem l'Hayko per qualsevol trastada, Coco s'apartava d'ell, com dient "a mi no m'hi fiquis" i s'apropava amb les orelles baixes, esperant que l'Hayko parés. S'estirava i ens mirava. Una paraula carinyosa i ja el tenies amb tu, ansiós de carícies.




Vam passar molt de temps a la terrassa amb ells. Massa calor i massa aigua que llencen per tot arreu, així que era el lloc ideal, vigilant sempre que cap gat vingués, perquè el Coco no és massa amic d'ells.




Un plaer cuidar del Coco, sempre tan bo. I aquest divendres tornem a Barcelona a buscar-lo. I jo encantada. Per despedir-me no sé quants cops el vaig abraçar! I això que sabia que divendres tornava a casa...




M'esgotaven, això és veritat. Hi havia moments que els deia "com pot ser que no pareu, amb la calor que fa?", però llavors m'estirava i ells venien al meu costat, me'ls mirava i les forces tornaven. Això és el que més m'agrada, el que em fa feliç. Estar rodejada de gossos!



Més
L'arribada d'un bebè a casa


Hi ha molts casos d'abandonament de mascotes després del naixement d'un bebè i la seva arribada a casa. Són dues coses completament compatibles i, per un nen, la possibilitat de crèixer amb un animal, l'enriqueix molt més en respecte, amor i carinyo cap a una altra vida. Experiències que cap dels dos oblidarà mai.




Hi ha vàries coses a tenir en compte. El gos ha d'estar vacunat, desparasitat i completament sa. Ja ho ha d'estar hi hagi nens o no, però les defenses d'un nadó no són les nostres i encara hem de vigilar més.

Hem de presentar el nen al nostre gos. El més normal és que el gos senti curiositat i vulgui olorar i veure de què es tracta. No l'heu de renyir per apropar-se i fer això, només vigilar. Jo li vaig presentar el meu nebot a la Dana i, tot i que Dana sempre tenia por a tot, com ja us vaig explicar, el va olorar encuriosida i va mantenir distància prudencial, amb compte de no tocar gaire aquella coseta que es movia i feia sorollets. I tot va anar bé.




Intenteu no apartar a l'animal de l'espai del nen, podria esdevenir en gelosia. Han d'aprendre a viure en harmonia entre ells. Això vol dir que també heu d'educar al nen perquè es comporti com cal amb el gos. Hi ha molts casos de pares que eduquen al gos, el renyen i criden quan fa quelcom que no els agrada amb el seu fill, però després els fa gràcia veure com el nen estira de la cua, de les orelles, dona cops al gos... I el gos aguanta. Els nens no s'adonen i no hi ha tendresa quan estan jugant. La responsabilitat dels pares és que el nen aprengui que això no pot ser. I el gos ha de ser pacient, evidentment.




Mai us oblideu del gos. No el deixeu a un segon pla. No és just i no ho mereix. Si tens un gos, és com el teu fill. Quan arriba el fill de veritat, acarona i parla carinyosament al gos, perquè entengui que tots dos formen part de la família. I dedica-li el mateix temps que li dedicaves abans. Un nen no treu el temps per acariciar, treure a passejar i estimar el teu fidel amic.




No deixeu el gos sol amb el nadó. No perquè el gos ataqui el nen quan no mireu, sinó perquè, com deia abans, el nen, sense voler, pot fer un gest, un cop o qualsevol cosa que alteri al gos (sobretot al principi, quan no es coneixen) i pot haver un accident.

El gos té les seves joguines i el nen les seves. No mescleu i no doneu ninos al nen i al gos cap. Fomentar els gelos entre el gos i el nen és molt fàcil si et despreocupes d'un per centrar-te en l'altre...




Jo sempre he viscut amb gossos, desde el meu primer any de vida. En aquell cas, teniem a la Bobby, una mescla de Pastor Alemany que aguantava com una santa que jo la perseguís i la muntés com un cavall. Ma mare em va ensenyar a no fer-li això a la pobra gossa i sempre estàvem juntes. A tot arreu. La recordo a Llançà, on estiuejàvem per aquells temps, i érem grans amigues. Poc després va arribar la Cuqui (la vam trobar abandonada a Castelledefels) amb qui vaig viure 17 anys meravellosos. Aquella gossa tenia ferides, pedrades... de tot. Segurament provocat per nens, ja que al principi no els acceptava. És a dir, que no m'acceptava. Som tres germans i jo sóc la petita amb diferència. I tossuda. Tot i dir-me que deixés en pau a la gossa, la perseguia per tocar-la. Em passava hores al seu costat, parlant perquè se'n refiés de mi. Alguna mossegada vaig rebre al principi (que amagava als meus pares) i passat poc temps, érem inseparables. Em defensava, protegia i mimava com la que més. Els vincles que es creen entre un nen i el seu gos són preciosos.




Tot es tracta de paciència, respecte i amor. Amb aquestes tres paraules pots arribar allà on vulguis.



Més
El cridaner Messi


Hem passat uns dies amb Messi, un petitó nerviós, juganer i carinyós que realment es fa estimar.




El primer dia no estava acostumat a sorolls del carrer i tot i que aquí no es senten molts, amb la finestra i terrassa obertes, quan passa algú o borda un gos... I Messi arrencava a còrrer cap al lloc d'on venia el soroll i bordava, nerviós. Així va passar tot el dia... i nit! No vam poder dormir i ell tampoc ho va fer. Al dia següent venia gent a casa, ja que era la revetlla de Sant Joan, i tots tres feiem cara de cansats. Jo patia pels petards perquè si bordava amb un soroll, com ho passaria aquella nit?




Amb els amics estava encantat, buscant carinyo per tot arreu, i sempre el rebia, és clar! Però aquell mateix dia va arribar l'Hayko a passar dia i nit, un cadellet de 5 mesos. Messi, nerviós com estava amb petards i sorolls, no estava per gaire jocs i anava marcant a Hayko, que no s'adonava que allò volia dir que el deixés en pau, i tornava a la càrrega per jugar. Els vam haver de separar vàries vegades i jugar nosaltres amb Hayko perquè Messi ens mirava desesperat, pobre.




La nit de Sant Joan va ser com esperava. Hayko ignorava completament el soroll, però Messi no va deixar de bordar en tota l'estona. Ell no passava por com la majoria de gossos, però estava molt alterat i a mi em feia pena igual, ja que ho passava malament. Vam posar música alta i es va ficar darrera del sofà. Es va calmar una mica. I a l'hora d'anar a dormir, entre que estàvem esgotats del dia anterior i ja no es sentien tants petards, vam dormir tots tres sense problemes.




El 24 va marxar Hayko i va venir Etna, una pastor alemany que pateix d'ansietat per separació. No feia cas a Messi i ell es sotmetia (és clar, era femella...), però al veure que no li feia cas, tampoc la molestava gaire. Vam dormir tots quatre junts molt bé.




Quan ens vam tornar a quedar sols amb ell, era un altre. Més tranquil, tot i que bordava de tant en tant per la finestra, obedient i pendent de tot el que fèiem. Molt carinyós (això desde el principi) i juganer, amb el seu estimat i adorat nino. Sortir a passejar era una altra història. Tothom s'adonava que ho estàvem fent, era un follonero!




Per dormir, es ficava sota els llençols (durava dos minuts, massa calor) i es tapava fins el coll, treient el cap com nosaltres. Tot un cas!




Messi serà nerviós, cridaner... però què voleu que us digui, el trobarem moltíssim a faltar! És un amor...



Més
L'embaràs psicològic


Aproximadament un 60% de les gosses, pateixen en major o menor grau, l'embaràs psicològic. Els símptomes apareixen després del zel, que és quan la gossa es quedaria embarassada, i a l'hora de parir (uns dos mesos més tard) és quan pateix aquest embaràs psicològic.




La gossa pot perdre la gana, plora regularment, agafa ninos o objectes petits com si fossin les seves cries i se'ls emporta al seu llit, que ja ha preparat com a lloc de part, s'inflamen les seves mames i tenen llet... Es torna més ansiosa i, depèn de la gossa, més agressiva i protectora amb els "cadells".

Aquestes gosses poden, mentre estan patint els mateixos símptomes d'haver parit, adoptar un altre gos (o gat, o qualsevol cria animal) i fer-li de mare durant aquest temps. Això és instint de supervivència. A les manades de llops, les femelles més importants, eviten que les altres llobes pareixin, però després, molts cops, són elles les encarregades d'amamantar aquests llobatons. Això no vol dir que nosaltres les utilitzem per fer de mares adoptives aprofitant l'avinentesa...




Els veterinaris recomanen netejar les mames amb alcohol camforat i, si té molta ansietat amb els seus ninos, treure-li durant els dies de l'embaràs. A mi no m'anava bé aquesta segona opció amb la Dana, ja que quan li treia la pilota groga, que era la seva cria, la seva ansietat augmentava buscant-la i plorant per tot arreu. La Dana també rascava el terra, buscant fer un espai per ella i la cria.




La millor solució és l'esterilització. Un embaràs psicològic llarg i prolongat, a més de fer patir la gossa durant aquest temps, pot provocar quists i tumors. La llegenda urbana de "la gossa ha de parir un cop a la seva vida" és falsa. I poso molt d'èmfasi en aquest tema. No entenc aquesta llegenda i em fa pensar que va ser idea de criadors o semblants en el seu moment, i la gent, no sé per què, encara ho creu a dia d'avui. Amb la d'animals abandonats que hi ha al món només faltaria sumar les cries de les gosses de cada particular... Esterilitzant la gossa, l'ajudes a prevenir enfermetats futures com les que he mencionat i possibles embarassos psicològics.




Si l'embaràs és molt llarg i els símptomes massa forts, els consells que he dit abans no servirien i haurieu d'anar al veterinari a demanar què podeu fer per ajudar-la, pensant seriosament en l'esterilització.

Nosaltres també li feiem una truita de julivert al dia (remeis de l'àvia) per baixar la seva ansietat durant la primera setmana. I la veritat és que alguna cosa feia!
Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )